LA REFLEXIÓ D´UNA AUTÒNOMA

No em vull extendre, tampoc vull fer pena, però com a ciutadana, sabadellenca i catalana, donat que durant tota la meva vida , he complert amb les meves OBLIGACIONS I DRETS, com a mínim crec que puc opinar i fer una trista reflexió.

La crisi, el sistema i potser la mala sort, o el per què de tot plegat m´enfonsa, crec que necessito expresar el sentiment generalitzat que m´envolta en el meu dia a dia, de cafè d´un euro, de partida de domino i canyeta, de plors i rialles….

És la vida d´una autònoma més, d´una empresària que un dia es va associar a qui no devia, vaig marxar un 13 de setembre, amb un plec de papers signats pel meu ex soci, on reconeixia que se´n deviem una pila de diners, guanyats amb sacrifici i esforç, LLUITANT. NO VAIG COBRAR.

Vaig tornar un 25 de Febrer, a un negoci aruïnat, amb una pila de deutes, un gran CAOS, vaig posar més diners, més esforç, més ganes, més enginy i vaig aconseguir nous contractes, noves feines, organització i evidentment esperança. TENIA DEUTES. A la vegada vaig picar a les portes dels bancs per intentar refinançar el negoci de Rehabilitació d´edificis que tinc, Les portes tancades, tu no ets ningú i no vols pagar=MOROSA.

Vaig trobar més diners, amics, familiars, el meu gestor, el meu advocat i fins i tot treballadors m´han finançat, he fet malabarismes financers, he trampejat tot aquest temps, sanejant, pagant i posant-me al dia, per continuar treballant. JO NO HE COBRAT NI UN TRIST EURO DURANT TOT AQUEST TEMPS. Tinc gaire bé totes les pufes amb proveïdors i acreedors al dia, he legalitzat i he refet tot el que he pogut i més. Em queda pendent el deute bancari. NO EM VAN VOLER ESCOLTAR. NO EM VAN DONAR FACILITATS. El meu negoci és solvent, però jo sóc una MOROSA, no tinc crèdit no tinc rumb ni destí.

He intentat amb aquesta llista de bancs, SABADELL ATLANTICO, ja que tinc la hipoteca del meu pis i no se quants productes bancaris que em van oferir o encolomar quant era una executiva solvent, per refinançar i cancelar els ASNEFS (que ara ja tinc) NEGATIU; amb la CAIXA DE SABADELL, per què és on tinc la majoria dels deutes heredats del meu ex soci NEGATIU, amb BANESTO, per què tenia una polissa, NEGATIU; amb ING DIRECT, per intentar canviar la hipoteca i saldar deutes de la Caixa de Sabadell, NEGATIU; amb BBVA, per què em pignoressin els 90.000€ del model 300 que al tancament del 3T del 2008, surt a favor de la meva empresa, NEGATIU; amb CAJASTUR, que ni tant sols em van voler obrir el compte corrent per què tinc el DNI d´una MOROSA, NEGATIU. I amb una llarga llista de bones, paraules, persones i entitats que no em solucionen res, S´HA D´ESPERAR DIUEN A QUE PASSI LA CRISI.

Què més puc fer jo sola contra el món mundial, vendre el meu pis, que abans valia i ara no val per què jo tinc pressa per surtir de l´ASNEF aquest , i sobreviure com pogui, fins que tanqui, fins que arribin aquests ajuts a les PYMES, quant? Al gener?, al Febrer?al març? A l´abril????, ja serà massa tard, oi? Un altre autònom que ha petat, no? Que provocaré avui que 2 empleats competents vagin al carrer, una pila de subcontractats per mi sense feina, unes 50 persones que per l´efecte dominó igual han de tancar també i serem 100 persones més o 200, a incrementar les estadístiques, no? Que puc dir?

HO SENTO, JO NO EN SE MÉS.MALAURADAMENT NO DEPÈN DE MI.JA NO SOM PERSONES QUE CREIEM EN LES PERSONES. Com s´acaba això? No ho se, jo no sóc economista, no sóc política, ni experta en finances. SÓC AUTÒNOMA, com molts. Treballava per pagar, per viure, per anar fent i cada dos anys em perdia, en algun país llunyà, fent submarinisme. TANCO ELS ULLS i recordo amb enyorança, aquell soroll del mar, aquella olor i aquells records. Diuen que tot passa, és cert, mentre hi ha vida hi ha esperança, és cert, només és que EL PER QUÈ DE TOT PLEGAT, no és just, jo només volia temps, per poder anar pagant i pel que es veu és impossible, aquells que em conexen, saben que sóc emprenedora, toçuda i lluitadora, fidel als ideals i a les persones CREC EN LES PERSONES, em ve de familia l´avi Paco afussellat i l´avi Eloi empressonat. TINC MEMÒRIA HISTÒRICA. Tot i que estic acorralada pel sistema, JO CONTINUARÉ A LES BARRICADES, fins al final, ho he après de ma mare, una gran dona. Només demano que entenguin que el peix petit no pot tornar tot el que deu en un instant, i que si el maten no pot crèixer i no pot donar de menjar al peix gran.

Agraïda pel seu temps.

Lluisa Garcia.

AUTÒNOMA

Añadir nuevo comentario